La comunicació

Comunicació: donar a conèixer a uns altres les meves emocions, sentiments, formes de pensar, situació en la qual em trobo, etc.

A través de certs símbols, signes i paraules que permetin donar-me a entendre amb les altres persones que m'envolten.

Principis: Comunicació gestual > gestos o símbols fets amb el mateix cos.

Desprès: Comunicació gestual > gestos o símbols fets amb el mateix cos. +sons (+complexos)

Més endavant: Comunicació gestual, gestos o símbols fets amb el mateix cos.

+Sons (+complexos) (+informació) (+coneixements)

Encara més endavant: El mateix d'abans però amb senyals, símbols, signes utilitzats en la comunicació oral en parets o pedres.

Per què?

Simplement necessitat (donar-li a entendre als altres el que vol una persona).

Com ho fan?

Recursos gràfics a mà. Un pal, una pedra, els dits, les ungles, un tros d'ós de l'últim animal caçat...

Més endavant: Lent refinament de les demandes i necessitats. El món està explicat per màgia. Més tard va sorgir l'art rupestre, poc desprès van aparèixer els signes d'escriptura.

Escriptura: forma de donar-li un signe o símbol al llenguatge parlat.

• Paraules: imiten sons de la naturalesa, expressions d'aquesta.
• Llenguatges: a partir dels sons que acompanyen els gestos.

Establiment de codis consensuats per poder completar el procès comunicatiu.

Emissor – Canal – Codi – Missatge – Receptor

Canal > Mitjà físic

Codi > Llenguatge

Alfabet: Agrupació de símbols amb un ordre determinat utilitzat en el llenguatge escrit que serveix com sistema de comunicació. Deriva de les dues lletres gregues: “alfa” i “beta”.

Podem classificar els tipus d'escriptura en dos grans apartats.

a) escriptura conceptual: a través d'icones o representacions gràfiques, expressa idees o paraules.

Pictograma: representació icònica que pot ser realista o bé, una idealització.

Exemples: jeroglífic egipci, hittita jeroglífic.

Escriptura cuneïforme: aquesta escriptura deforma progressivament els pictogrames inicials amb una mena de punxó (en llatí, tasco, cuny).

Ideograma: Element gràfic que representa paraules, generalment, abans era un pictograma. Com per exemple l'escriptura xinesa. Ideogrames moderns: senyals de tràfic.

b) escriptura lingüística: a través de signes expressa sons.

Escriptura sil·làbica: cada signe representa un grup fonètic (síl·laba).

Escriptura alfabètica: cada signe representa un fonema, no són escriptures perfectes, per exemple en català.

Origen de l'escriptura

• L'escriptura neix independentment a diverses civilitzacions, probablement a partir de pictogrames.
• Té com a primer us de la comptabilitat
• Els testimoniatges més antics són les tauletes mesopotàmiques.
• Hi ha investigadors que defensen la influència mesopotàmica sobre l'escriptura egípcia i la xinesa.

Mesopotàmia: escriptura sumèria

• A partir del 3300 ar. A Sumer s'escriuen tauletes d'argila amb un sistema semi-pictogràfic (20.000 ideogrames) que, cap al 2500 ae, esdevé escriptura cuneïforme.
• La llengua sumèria, poc coneguda, és de tipus aglutinant (ni indoeuropea ni semítica).
• Orientació de l'escriptura: per columnes (d'esquerre a dreta) i de dalt a baix.

Orient Mitjà i Àsia Menor

• Adaptaran la tècnica cuneïforme els pobles de l'Orient Mitjà i l'Àsia Menor arcadis, elamites, assiris, babilònics, hurrites, hilites.
• Cap al 500 ae. Els perses empren un nou sistema cuneïforme, de tipus sil·làbic.

Egipte: sistema jeroglífic

• Des del 3000 ae fins al 400 de. A Egipte s'empra el sistema jeroglífic (6.000 pictogrames), a partir del qual es desenvolupen dues escriptures cursives: Demòtica i Hieràtica.
• Demòtica: Per a usos administratius i econòmics.
• Hieràtica: Utilitzada normalment per a la religió.
• Orientació de l'escriptura: dreta/esquerra, esquerra/dreta.

Xina: escriptura logogràfica

• Els primer caràcters de l'escriptura xinesa (4.500 signes) ja apareixen a la dinastia de Shang (1.400 ae). Des de la reforma de la dinastia Qin (s. III ae) fins al s. XX, quan hi ha una darrera simplificació i s'introdueix l'alfabet llatí (anys 1950), els caràcters xinesos augmenten fins a 50.000, 1.500 dels quals són apresos a l'escala bàsica.
• L'origen pictogràfic d'alguns signes és evident, però l'escriptura xinesa ha esdevingut sobretot semànticafonètica (logogrames).
• Des del s.V. Existeixen casos d'escriptura sil·làbica, el més reeixif dels quals va ser el fan-chileh (62 signes), a començants del segle XX.

Japó

• A partir dels hanzi o caràcters xinesos, els japonesos comencen a adaptar (s. V. de), poc sistemàticament i amb valor fonètic, els seus kanji (5.000 signes, dels quals s'aprenen uns 1.800 a 'escola)
• Fins al segle IX no es desenvolupen els dos sil·labaris principals.
• Per a la llengua oficial, el katakana o kana (47 signes derivats del K'ai-shu o escriptura xinesa, que ajuden a pronunciar els kanji.
• Per a l'escriptura corrent, el hiragana (més de 300 signes, derivats de ts'ao-shu o cursiva xinesa). Actualment, al Japó s'empra una escriptura mixta i sovint complicada, amb kanji i kana (molts estrangers), hiragana (lliteratura, prensa, carrer) i romaj (alfabet llatí).

Amèrica Central

• Els sistemes d'escriptura més complets de l'Amèrica precolombina (els indis americans feien pictogrames i inques, “quipus” o nusos) són:
• L'asteca (Mèxic central).
• El maia (Mèxic meridional, Guatemala, Hondures i el Salvador).
• Tots els dos sistemes combinen elements fonogràfics i logogràfics, fet ben evident desprès del desxiframent gairebé total (85%) dels signes maies.
• Els primers testimoniatges d'escriptura centreamericans són del 600 ae.

Creta; escriptura jeroglífica i sil·làbica

• A creta s'empra una escriptura jeroglífica (1900-1700 ae) que evoluciona cap a dues cursives.
• Lineal A (fins 1450 ae) (80 signes), encara no desxifrada correspondria a la llengua minoica (no indoeuropea).
• Lineal B (fins 1200 ae) (88 signes), derivada de la lineal A, correspon ja a una llengua grega (indoeuropea).

Escriptures alfabètiques

• Les primeres escriptures alfabètiques registren llengües semítiques:
• Evolucionen a partir dels jeroglífics egipcis, com les:
• inscripcions protosinaítiques (31 signes)
• protopalestines (a partir del 1500 ae)

Alfabet fenici

• L'alifat fenici també registra una llengua semítica.
• Inscripcions més antigues: daten de 1200 ae (sarcòfag del rei Ahiram de Biblos) les diferències són insignificants respecte a l'alfabet establert cap el 1000 ae a Biblos: 22 signes consonàntics, orientals de dreta a esquerra.
• Origen: els vincles culturals i comercials a Fenicia amb Egipte, així com l'estructura semítica comuna de les seves llengües, van permetre que l'alfabet fènic fos adaptat probablement de l'escriptura egípcia.
• La paraula “alfabet” curiosament, prové dels signes aleph i beth (són els noms hebreus, perquè no conservem els fenicis), que corresponien a les formes “bou” i “casa” de l'escriptura egípcia.
• Derivacions de l'alfabet fenici: Desprès del seu establiment, l'escriptura fenícia es va difondre pel Mediterrani, per l'Orient Pròxim i Mitjà i va arribar fins a l'India de manera que presenta les següents subdivisions: fenícia, palestina, aramea, i àrab meridional.

Alfabet grec

• L'origen semític de l'alfabet grec és indubtable.
• La primera inscripció coneguda és del segle VIII ae, però hi ha especialistes que avancen l'adopció cap al 1000 ae.
• El préstec s'hauria fet a diversos llocs del món grec, evoluciona am el temps. Així:
• grec arcaic: el nombre de lletres és variable i l'orientació té la forma de bustrofedó.
• Grec clàssic, en canvi, trobem un alfabet (oriental de Milet o jònic), amb 24 lletres i una orientació esquerra/dreta.

Innovacions pròpies del grec

• L'anotació de vocals (irregulars i esporàdiques a les llengües semítiques)
• L'afegiment d'algunes consonants inexistents en les llengües semítiques.

Destacar

• Aportació de vocals fonamental: fa possible transcripció fonètica satisfactòria de les llengües europees.
• Període clàssic: Les lletres Digamma, San, Qoppa, Sampi, desapareixen, i per això no tenim les seves minúscules.

Alfabet arameu

• Els arameus són un poble semític establert a Síria, on van esdevenir mercenaris i comerciants.
• És adaptada a la fenícia.
• Té 22 consonants i orientació dreta/esquerra.

Alfabet hebreu

• Te dues formes diferents
• La més antiga ve del fenici
• La més moderna, derivada de l'alfabet arameu, s'anomena hebreu quadrat, emprada actualment a Israel, i té 22 consonants.

Alifat àrab

• Constitueixen com a poble entre els segles IX-VII ae, però no tenen un regne fins al segle I ae.
• L'escriptura àrab deriva probablement de l'alfabet arameu-nabateu (500 ae.)
• Té 28 consonants, signes vocàlics i orientació dreta/esquerra.
• Ha estat un alfabet adaptat a Àsia, Àfrica i Europa per pobles no semítics.

Índia:

Existeix una escriptura protoíndica (2500 ae), corresponent a la civilització, de Harappa i Mohenjodaro (vall de l'Indo).

Té uns 250 signes sensé descifrar encara (podría registrar una lengua dravidica).

Les escriptures modernes deriven de l'alfabet arameu:

 - La kharostí: (250 ae - segle V de).

 - La brahmi: (anterior al segle III) que té 32 signes consonàntics i 4 vocàlics, orientats d'esquerra a dreta, i una gran varietat d'escriptures locals al'India i Àsia central i Tibet, entre les quals sobresurt la devangari (sànscrit, hindi).

Alfabets eslaus:

El primer alfabeto eslau va ser una creació original de Ciril·li (segle IX), com a eina per a l'evangilatzació dels pobles eslaus:

 - Són els 40 signes glagolítics.

 - Més récent és l'alfabet ciril·lic (segle X), incertament atribuït a Ciril.

 - Té 43 signes que deriven de lletrs gregues (24) glagolítiques i d'altres signes.

 - A partir del 1050 (separació de l'esglesia romana i ortodoxa), els pobles eslaus ham de triar entre l'alfabet ciríl·lic i llatí.

 - Abans d'arribar als 30 signes actuals, l'alfabet rus va simplficar dos cops (segle XVIII i segle XX) l'alfabet ciríl·lic.

Escriptura germànica:

 - El futhark o alfabet rúnic (s. II - s. XVII) és una creació pròpia dels pobles germànics, amb aportacions de l'alfabet llatí.

 - Tenia entre 16 i 24 signes amb forma lineal, orientats de manera variable (dreta, esquerra, capgirats).

Caràcters rúnics:

 - Associats a qüestions màgiques i místiques.

 - Les runes transmeten un missatge secret.

 - Cada signe té la seva qualitat.

 - Els "mestres de les runes" gaudeixen de prestigi(saben gravar-les).

Alfabet ibèric:

A partir dels segles VI-V ae es van fer servir a la península Ibèrica diversos alfabets:

 - el fenici.

 - el grec jònic.

 - l'escriptura tartesso-ibèrica (segle IV ae), que emprava un sitema mixt, sil·làbic i alfabètic, de 27 signes.

 - Orientació dual (dreta/equerra al sud, essquerra/dreta al nord-est).

 - Petites variants fonètiques (diferenciació entre oclusives sordes i sonores al nord-est).

 - Les inscripcions ibèriques actualment es poden llegir, malgrat que no coneixem totalment el significat dels mots ni l'origen de la llengua Ibèrica.

Nous alfabets:

Amb el pas dels segles no han deizat d'aparèixer nous alfabets, codis de signes i sistemens d'expressió escrits o visuals:

 - la taquigrafia (Pepys, segle XVII: 300 símbols; Pitman, segle XIX: 65 lletres).

 - el telègraf (Morse: aparell, 1832, codi: 1838).

 - l'escriptura per a cecs (Braille, 1809-1852).

 - l'IPA o Alfabet Fonètic Internacional (Passy, 1886).

 - el llenguatge de concordança mundial, l'Esperanto (llengua auxiliar planificada) (Zamennhof, 1887).

 - el codi de signes per a sords.

 - els senyals de trànsit, etc…

 - Els elements amb els quals produïm o fixem l'escriptura també han evolucionat radicalment.

 - la impremta (Xina, segle VIII; Gütenber, 1440).

 - la màquina d'escriure (1867).

 - Processador electrònic de textos (anys 1940).

Impressos

Aquells originals que ja han estat impressos en una anterior ocasió però del que no es disposa de copia digital.

Digitalitzats

Aquells originals elaborats amb un equip informàtic; ofereixen múltiples avantatges sobre la resta d'originals i en la actualitat són els preferits doncs, en general, estalvien costos.
Els problemes amb aquests originals venen dels arxius de fonts utilitzades i dels formats.

Es fan necessàries unes bones especificacions en la recepció d'aquest tipus d'originals.

Els originals digitalitzats es poden presentar amb un grau diferent d'acabat:

 - Originals digitalitzats sense composar: en aquest cas l'autor s'ha limitat a picar el text sense fer distincions entre els diferents rangs que regeixen la composició.

 - Originals digitalitzats mig composats: L'autor entrega el tex digitalitzats establint una proposta de composició pero sense que sigui la proposta final; són idees exposades per l'autor amb ajuda de la tecnologia informàtica i que necessita tractament.

 - Originals digitalitzats composats: En aquest cas l'original ha estat ja tractat convenientment per l'autor i presenta totes les característiques que ha de presentar un cop imprès.; l'autor que ha de tenir coneixements de composició, entèn que la seva obra no és només el contingut, sino la forma en que aquest es presenta. A la vegada, estalvia molta feïna en la fase de preimpressió, sempre que el treball estigui ben realitzat.

Especificacions d'entrega d'originals digitalitzats

Les especificacions són un conjunt de normes bàsiques que serveixen de guia a l'autor per a entregar el seu treball amb unes mínimes garanties i que permet a l'empresa partir d'una base sólida per al seu posterior tractament.
L'ús ha propiciat una unificació d'aquestes normes, de tal manera que moltes d'elles són comunes per a totes les empreses del sector.
Malgrat parlar d'originals i que en la empresa es realitzarà còpia del treball, es molt recomanable, sempre que sigui posible, que l'autor entregui còpia de l'original i mai l'original, quedant aquest en mans de l'autor.

Originals manuscrits:

  - Presetar-los escrits per una sola cara, és fonamental presentar una escritura neta, sense ratlles ni esmenes, amb amplis marges i generosa interlínia, fàcilment entenedor pel treballador encarregat de la digitalització. Es fa servir paper DIN A4.

  - Utilitzar papers blancs o colors clar per afavorir el contrast, numerar les pàgines i assenyalar alguna correció en aquest originals si l'autor vol.


Originals parlats:

  - Presentar-los en un sistema d'arxiu normalitzat (analògic: cinta, k7, digital: mp3, flv...)
  - Dicció clara i audible, fàcilment entenedora pel treballador encarregat de la digitalització.
  - Exposició continuada de les idees, sense dubtes, acotacions o salts.


Originals mecanografiats:

  - Han d'estar escrits per una sola cara.
  - Fer servir un format de paper estandar (DIN A4).
  - El blanc dels marges ha de ser ampli.
  - Ha d'aparèixer el número de pàgina al cap i marginat a la dreta.
  - El text es presentarà sense justificar, marginat a l'esquerra.
  - L'autor no ha d'incloure correccions a l'original.


Originals impressos:

  - Ha d'existir un bon contrast entre el color del text i el fons.
  - Moltes fonts donen problemes en la digitalització, es preferible veure si es bona amb vista prévia.
  - Ha de comprobar-se que l'original s'adapti a l'escànner.

Perifèrics d'entrada:

 - Els equips informàtics han d'estar connectats a escànners i disposar d'almenys una aplicació de reconeixement òptic de caràcters (OCR), que permeti la digitalització dels originals mecanografiats o d'aquells originals que estan  impressos però dels que no es disposa de l'arxiu digital. 

 - A més, han de disposar de connexió  externa i interna per mitjà de xarxes de comunicació i serveis de correu electrònic per a la recepció i enviament d'originals digitalitzats.

 - Un fax pot complementar l'enviament del originals a través de les xarxes telemàtiques.

 - En cas de que l'empresa accepti originals parlats, haurà de disposar d'equips de reproducció d'audio.

Ordinadors

 - Dos entorns principals: Compatibles IBM (PC) y Macintosh (Mac).

 - Els dos entorns son necesaria a l'actualitat en una empresa de preimpressió i també en el procés de recepció d'originals, atès que els arxius digitals poden provindre dels dos entorns.

 - En la actualitat són compatibles i, per això és posible compartir arxius entre ells; tot i això pot ser font de problemes, pel que és aconsellable tratar-los en l'entorn corresponent.

Fonts

 - La información sobre les descripciones de fonos es reculen en petits arxius que s'emmagatzemen en el sistema operatiu de l'ordinador (tos les ordinadors incorporen una selección per defecto de les princials fonos) i que es poden adquirir o llogar externament.

Aplicacions

 - Les aplicaciones d'edició básica propias de cada sistema operatiu son suficiente per a preparar originaos digitals i les formats en que permeteixen guardar les documents son les mes usuals.

 - Entre aquests programes troben Word Pac (PC Windows) i Sample Text o Text edit (Mac OSX).

 - Les aplicaciones d'edició profesional es troven disponibles en les dos entorns (destaquen Microsoft Word i Word Perfect).

Formats oberts

 - ASCII: No conté informació de tipografia o disseny. (American Standard Code Information Interchange)

 - RTF: Conté informació de tipografia o disseny molt bàsica. (Rich Text Format)

Formats específics

 - Processadors de textes (el de InDesign, per exemple).

 - Contenen tota la informació de tipografia o disseny.

 - Permeten exportar en EPS poscript.

Formats digitals d'arxius de text (Tipografia)

 - Poscript

 - TrueType

 - OpenType