La comunicació

LA COMUNICACIÓ

Comunicació: donar a conèixer a uns altres les meves emocions, sentiments, formes de pensar, situació en la qual em trobo, etc.

A través de certs símbols, signes i paraules que permetin donar-me a entendre amb les altres persones que m'envolten.

Principis: Comunicació gestual > gestos o símbols fets amb el mateix cos.

Desprès: Comunicació gestual > gestos o símbols fets amb el mateix cos. +sons (+complexos)

Més endavant: Comunicació gestual, gestos o símbols fets amb el mateix cos.

+Sons (+complexos) (+informació) (+coneixements)

Encara més endavant: El mateix d'abans però amb senyals, símbols, signes utilitzats en la comunicació oral en parets o pedres.

Per què?

Simplement necessitat (donar-li a entendre als altres el que vol una persona).

Com ho fan?

Recursos gràfics a mà. Un pal, una pedra, els dits, les ungles, un tros d'ós de l'últim animal caçat...

Més endavant: Lent refinament de les demandes i necessitats. El món està explicat per màgia. Més tard va sorgir l'art rupestre, poc desprès van aparèixer els signes d'escriptura.

Escriptura: forma de donar-li un signe o símbol al llenguatge parlat.

• Paraules: imiten sons de la naturalesa, expressions d'aquesta.
• Llenguatges: a partir dels sons que acompanyen els gestos.

Establiment de codis consensuats per poder completar el procès comunicatiu.

Emissor – Canal – Codi – Missatge – Receptor

Canal > Mitjà físic

Codi > Llenguatge

Alfabet: Agrupació de símbols amb un ordre determinat utilitzat en el llenguatge escrit que serveix com sistema de comunicació. Deriva de les dues lletres gregues: “alfa” i “beta”.

Podem classificar els tipus d'escriptura en dos grans apartats.

a) escriptura conceptual: a través d'icones o representacions gràfiques, expressa idees o paraules.

Pictograma: representació icònica que pot ser realista o bé, una idealització.

Exemples: jeroglífic egipci, hittita jeroglífic.

Escriptura cuneïforme: aquesta escriptura deforma progressivament els pictogrames inicials amb una mena de punxó (en llatí, tasco, cuny).

Ideograma: Element gràfic que representa paraules, generalment, abans era un pictograma. Com per exemple l'escriptura xinesa. Ideogrames moderns: senyals de tràfic.

b) escriptura lingüística: a través de signes expressa sons.

Escriptura sil·làbica: cada signe representa un grup fonètic (síl·laba).

Escriptura alfabètica: cada signe representa un fonema, no són escriptures perfectes, per exemple en català.

Origen de l'escriptura

• L'escriptura neix independentment a diverses civilitzacions, probablement a partir de pictogrames.
• Té com a primer us de la comptabilitat
• Els testimoniatges més antics són les tauletes mesopotàmiques.
• Hi ha investigadors que defensen la influència mesopotàmica sobre l'escriptura egípcia i la xinesa.

Mesopotàmia: escriptura sumèria

• A partir del 3300 ar. A Sumer s'escriuen tauletes d'argila amb un sistema semi-pictogràfic (20.000 ideogrames) que, cap al 2500 ae, esdevé escriptura cuneïforme.
• La llengua sumèria, poc coneguda, és de tipus aglutinant (ni indoeuropea ni semítica).
• Orientació de l'escriptura: per columnes (d'esquerre a dreta) i de dalt a baix.

Orient Mitjà i Àsia Menor

• Adaptaran la tècnica cuneïforme els pobles de l'Orient Mitjà i l'Àsia Menor arcadis, elamites, assiris, babilònics, hurrites, hilites.
• Cap al 500 ae. Els perses empren un nou sistema cuneïforme, de tipus sil·làbic.

Egipte: sistema jeroglífic

• Des del 3000 ae fins al 400 de. A Egipte s'empra el sistema jeroglífic (6.000 pictogrames), a partir del qual es desenvolupen dues escriptures cursives: Demòtica i Hieràtica.
• Demòtica: Per a usos administratius i econòmics.
• Hieràtica: Utilitzada normalment per a la religió.
• Orientació de l'escriptura: dreta/esquerra, esquerra/dreta.
  
  
  
  
  

Xina: escriptura logogràfica

• Els primer caràcters de l'escriptura xinesa (4.500 signes) ja apareixen a la dinastia de Shang (1.400 ae). Des de la reforma de la dinastia Qin (s. III ae) fins al s. XX, quan hi ha una darrera simplificació i s'introdueix l'alfabet llatí (anys 1950), els caràcters xinesos augmenten fins a 50.000, 1.500 dels quals són apresos a l'escala bàsica.
• L'origen pictogràfic d'alguns signes és evident, però l'escriptura xinesa ha esdevingut sobretot semànticafonètica (logogrames).
• Des del s.V. Existeixen casos d'escriptura sil·làbica, el més reeixif dels quals va ser el fan-chileh (62 signes), a començants del segle XX.

Japó

• A partir dels hanzi o caràcters xinesos, els japonesos comencen a adaptar (s. V. de), poc sistemàticament i amb valor fonètic, els seus kanji (5.000 signes, dels quals s'aprenen uns 1.800 a 'escola)
• Fins al segle IX no es desenvolupen els dos sil·labaris principals.
• Per a la llengua oficial, el katakana o kana (47 signes derivats del K'ai-shu o escriptura xinesa, que ajuden a pronunciar els kanji.
• Per a l'escriptura corrent, el hiragana (més de 300 signes, derivats de ts'ao-shu o cursiva xinesa). Actualment, al Japó s'empra una escriptura mixta i sovint complicada, amb kanji i kana (molts estrangers), hiragana (lliteratura, prensa, carrer) i romaj (alfabet llatí).

Amèrica Central

• Els sistemes d'escriptura més complets de l'Amèrica precolombina (els indis americans feien pictogrames i inques, “quipus” o nusos) són:
• L'asteca (Mèxic central).
• El maia (Mèxic meridional, Guatemala, Hondures i el Salvador).
• Tots els dos sistemes combinen elements fonogràfics i logogràfics, fet ben evident desprès del desxiframent gairebé total (85%) dels signes maies.
• Els primers testimoniatges d'escriptura centreamericans són del 600 ae.

Creta; escriptura jeroglífica i sil·làbica

• A creta s'empra una escriptura jeroglífica (1900-1700 ae) que evoluciona cap a dues cursives.
• Lineal A (fins 1450 ae) (80 signes), encara no desxifrada correspondria a la llengua minoica (no indoeuropea).
• Lineal B (fins 1200 ae) (88 signes), derivada de la lineal A, correspon ja a una llengua grega (indoeuropea).

Escriptures alfabètiques

• Les primeres escriptures alfabètiques registren llengües semítiques:
• Evolucionen a partir dels jeroglífics egipcis, com les:
• inscripcions protosinaítiques (31 signes)
• protopalestines (a partir del 1500 ae)

Alfabet fenici

• L'alifat fenici també registra una llengua semítica.
• Inscripcions més antigues: daten de 1200 ae (sarcòfag del rei Ahiram de Biblos) les diferències són insignificants respecte a l'alfabet establert cap el 1000 ae a Biblos: 22 signes consonàntics, orientals de dreta a esquerra.
• Origen: els vincles culturals i comercials a Fenicia amb Egipte, així com l'estructura semítica comuna de les seves llengües, van permetre que l'alfabet fènic fos adaptat probablement de l'escriptura egípcia.
• La paraula “alfabet” curiosament, prové dels signes aleph i beth (són els noms hebreus, perquè no conservem els fenicis), que corresponien a les formes “bou” i “casa” de l'escriptura egípcia.
• Derivacions de l'alfabet fenici: Desprès del seu establiment, l'escriptura fenícia es va difondre pel Mediterrani, per l'Orient Pròxim i Mitjà i va arribar fins a l'India de manera que presenta les següents subdivisions: fenícia, palestina, aramea, i àrab meridional.

Alfabet grec

• L'origen semític de l'alfabet grec és indubtable.
• La primera inscripció coneguda és del segle VIII ae, però hi ha especialistes que avancen l'adopció cap al 1000 ae.
• El préstec s'hauria fet a diversos llocs del món grec, evoluciona am el temps. Així:
• grec arcaic: el nombre de lletres és variable i l'orientació té la forma de bustrofedó.
• Grec clàssic, en canvi, trobem un alfabet (oriental de Milet o jònic), amb 24 lletres i una orientació esquerra/dreta.

Innovacions pròpies del grec

• L'anotació de vocals (irregulars i esporàdiques a les llengües semítiques)
• L'afegiment d'algunes consonants inexistents en les llengües semítiques.

Destacar

• Aportació de vocals fonamental: fa possible transcripció fonètica satisfactòria de les llengües europees.
• Període clàssic: Les lletres Digamma, San, Qoppa, Sampi, desapareixen, i per això no tenim les seves minúscules.

Alfabet arameu

• Els arameus són un poble semític establert a Síria, on van esdevenir mercenaris i comerciants.
• És adaptada a la fenícia.
• Té 22 consonants i orientació dreta/esquerra.

Alfabet hebreu

• Te dues formes diferents
• La més antiga ve del fenici
• La més moderna, derivada de l'alfabet arameu, s'anomena hebreu quadrat, emprada actualment a Israel, i té 22 consonants.

Alifat àrab

• Constitueixen com a poble entre els segles IX-VII ae, però no tenen un regne fins al segle I ae.
• L'escriptura àrab deriva probablement de l'alfabet arameu-nabateu (500 ae.)
• Té 28 consonants, signes vocàlics i orientació dreta/esquerra.
• Ha estat un alfabet adaptat a Àsia, Àfrica i Europa per pobles no semítics.