Correcció de texte

TEXT D'UNA ALTRA PERSONA SENSE CORREGIR 

<<Tothom que hi camina paseja l'esquetet>>

Així deia, i suposu que en llatí - momés conec la frase per una situació de segona mà -, no se quin filosof o teóleg probablement remot. L'obeservació sembla ser, a simple vista, un truisme tan enorme, que les persones sensates estarían en el seu dret de considerar-la una ximplería. En caminar, no cal diru, pasejem el nostre esquelet, com pasejem el fege, el bigoti o les nostres conuicsions polítiques: tot el problema es redueix, el últim terme, a tenir més o menys complet l'esquelet, a hanar afeitat o no, a conservar poc o molt deteriorats el fetge o les convicsions polítiques… Peró l'adorable savi, que va formular l'aforisme sabia on hanava. L'esquelet és per l'homa una cosa més que part del seu cos: és el mateix simbol de la mort. Pot ser no en totes les époques, ni en totes las civilitzacions, els hossos humans han merescut la consideració represetativa que han aconseguir entre nosaltres. Peró es cert que, en una determinada mesura la intríseca curroptibilitat del nostre cos té el seu limit - diríam - en l'esquelet. Ayó que els cucs no arriben a consumir, ayó que més dificilment es converteix en pols. En tant que vestígi últim, residuo impavit, rastre gairabe inorgànic del que un home <<fou, la carcasa reuneix fustes i excelces condicions per a significar devant dels nostres ulls l'enutjossa imatge de la mort: DE LA MORT AMB MAYUSCULA, inclus. La carcasa descarnada, esclar (…).

Dit airó, paso a proposar-li una hipótesis, imaginis usted una pel·licula de cine - un western, una de gangsets, pero sobretot una d'aquelles que narren cálices históris d'amor - una pel·lícula, dic, en la qual la fotografia agués estat substituida per la radiografia. L'acció s'esculería aproximadament, com un drama o una comedia entre esquelets.

Mario Navarro Romero

EL MEU TEXT CORREGIT

Veure per dins, de Joan Fuster

<<Tothom qui camina, passeja l'esquelet.>> Així deia, i suposo que en llatí - nomes conec la frase per una citació de segona mà-, no sé quin filosof o teòleg probablement remot. L'observació sembla ser, a simple vista, un truisme tan enorme, que les persones sensates estarien en el seu dret de considerar-la una ximpleria. En caminar, no cal dir-ho, passejem el nostre esquelet, com passejem el fetge, el bigoti o les nostres conviccions polítiques: tot el problema es redueix en últim terme, a tenir més o menys complet l'esquelet, a anar afaitat o no, a conservar poc o molt deteriorats el fetge o les conviccions polítiques… Però l'adorable savi que va formular l'aforisme sabia on anava. L'esquelet és per a l'home alguna cosa més que una part del seu cos, és el mateix símbol de la mort. Potser no en totes les èpoques, ni en totes civilitzacions, els ossos humans ha merescut la consideració representativa que determinada mesura, la intrínseca corruptibilitat del nostre cos té el seu límit -diríem- en l'esquelet: allò que els cucs no arriben a consumir, allò que més difícil difícilment es converteix en pols. En tant que vestigi últim, residu impàvid, rastre gairebé inorgànic del que home "fou", la carcassa reuneix justes i excelses condicions per a significar davant dels nostres ulls l'enutjosa imatge de la mort: de la mort en majúscula inclús, la carcassa descarnada, es clar (…), Dit això, passo a proposar-li una hipòtesi. Imaginis vostè una pel·lícula de cine - un Western, una de Gàngsters, però sobretot una d'aquelles que narra càlides històries d'amor - una pel·lícula, dic, en la qual, la fotografia hagues estat substituïda per la radiografia. L'acció s'escolaria, aproximadament, com un drama o una comèdia entre esquelets. Dos esquelets abraçant-se, o disparant-se tres, seria una estampa al·lucinant. Sería, també, una estampa alliçonadora.

Mario Navarro Romero